Les Raquetes de Neu

En aquest article us volem presentar les raquetes de neu i fer-vos cinc cèntims de la seva història i els seus usos.

Les definirem com uns estris que s'acoblen a les botes i serveixen per enfonsar-se menys en la neu profunda i fresca de l'hivern  quan caminem pels boscos i valls.

Distribueixen el pes de la persona sobre una superfície més gran de manera que el peu no s'enfonsi completament a la neu, com a conseqüència del que s'anomena "flotació".

Constitueixen una eina ideal per fer excursions durant la temporada hivernal, de fàcil ús i grans prestacions, apte per a tots els públics, excursionistes exigents o famílies que desitgen de fer un bonic passeig per la neu.

Abans que l'home inventés les raquetes de neu, alguns animals, el més conegut, la llebre americana ja havia evolucionat al llarg dels anys amb peus exageradament grans permetent-los moure's més ràpidament per la profunda neu. 

L'origen i edat de les raquetes de neu no són coneguts amb precisió, encara que els historiadors creuen que van ser inventades fa milers d'anys. 

Es creu, que l’origen de les raquetes es remunta uns 4.000 o 6.000 anys. Es suposa que van ser els pobles prehistòrics d’Àsia Central que les feien servir en els seus desplaçaments per no enfonsar-se a la neu. Més tard van passar al continent Americà, creuant l’estret de Bering. I van ser adoptades pels habitants i caçadors de l’actual Alaska i Quebec per satisfer les necessitats d'alimentar-se i explorar nous territoris durant l'hivern.

El “raqueteig” va tenir el seu apogeu quan les comunitats indígenes d’Amèrica del Nord van ser innovadores ,per a la seva època, en models de raquetes i en van millorar la seva construcció, maniobrabilitat i durabilitat.

Algunes de les raquetes antigues tenien més de 2 metres de llarg, la qual cosa encara que les feia molt poc manejables, els permetia navegar a través de neu molt profunda sense enfonsar-se.

Els dissenys de raquetes reflecteixen l’eficiència de la natura ja que s'assemblen a petjades d’animals. La “cua de castor”, l’estil més popular, té un nas arrodonit amb els extrems posteriors ajuntant-se en una llarga cua. L’ “arpa d’ós” és curta i ampla amb una cua rodona.

Els dos estils han tingut una enorme influència en el disseny de raquetes en l’era moderna.

Cap a finals del segle passat, a mesura que la societat va avançar del model rural a la cultura industrial, l’home no va necessitar més les raquetes per posar paranys, caçar, o desplaçar-se, i les raquetes de neu van anar quedant en desús, de manera que van passar ser utilitzades amb finalitats de recreació i exercici.

Així va néixer la pràctica de raquetes com a esport. I des dels anys 80 el seu ús en la pràctica esportiva s'ha anat popularitzant.

Però fins i tot avui en dia, les raquetes de neu són necessàries per a guardes forestals i altres col·lectius que han de ser capaços de moure's per àrees inaccessibles a vehicles motoritzats quan hi ha neu profunda.

Les raquetes de neu han anat evolucionant durant els anys, fins avui dia en que es construeixen amb materials plàstics resistents, estalviant pes i equipant-les amb grampons i claus per millorar l'adherencia en neus dures.

A més, generalment, tenen diferents posicions en la part del darrera per millorar la maniobrabilitat i el desplaçament.

Per al seu bon funcionament no han d'acumular neu, per això tenen una reixeta, i han de tenir bones fixacions als peus.

Amb el temps, els dissenys han anat evolucionant. De la construcció amb fusta i cuir, a  principis dels anys ’90 que es van introduir les raquetes d’alumini i policarbonat, les quals han revolucionat l’esport.

Dins del món de l'esport i de l'ús de les raquetes de neu com a activitat de lleure ha aparegut una nova modalitat de curses: les curses de raquetes de neu.

Les curses de raquetes de neu neixen com una alternativa pels participants a les curses de muntanya que durant l'hivern volen mantenir la forma i continuar competint.