Parc Natural del Montgrí
La presència d’un paisatge
singular, configurat per un litoral amb penya-segats, cales i platges que
s’endinsen en uns fons marins d’indubtable valor ecològic, un massís muntanyós
que s’alça entre les planes al·luvials del Baix i l’Alt Empordà i els aiguamolls
que forma el riu Ter quan desemboca a la badia de Pals, fan del Parc Natural
del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter un indret únic a Catalunya.
Paisatge
El massís del Montgrí, imponent imatge que recorda la figura d'un bisbe adormit i
estirat que amb la punta dels dits dels peus sembla voler comprovar la
temperatura de les aigües de la Mediterrània. Pla va qualificar el castell del
Montgrí com el «botó de la roda de l'Empordà» i la «flor de pedra del país» .
Aquest petit territori
engloba una bona representació de gairebé tots els paisatges mediterranis
més preuats des dels fons submarins a les cales i de les cales als cims
perfumats amb l'olor de la farigola i el romaní.
L'Espai d'Interès Natural
del Montgrí configura una unitat de relleu singular dominada per un altiplà amb
petites elevacions, situada entre la plana baixa del Ter i el golf de Roses.
Els cims més alts són els situats al sud-oest i la franja litoral s'estén al
llarg de gairebé 10 km entre el cap de la Barra i cala Montgó, i és l'únic
exemple a Catalunya de penya-segats excepcionals de
gairebé 100 m d'alçada i d'origen calcari.
La geomorfologia de la costa
és molt diversa, i origina diferents accidents com caps, cales, golfets,
illots, arcades o coves, que en conjunt constitueixen un paisatge
d'excepcional bellesa, que ha estat modelat sobretot per l'acció del
mar.
Un altre factor paisatgístic
particular és l'existència d'una duna continental a la
banda est del massís, formada principalment per l'acció dels vents de
tramuntana que han portat gran quantitat de sorres des de l'Alt Empordà al
llarg dels anys.
Les dures condicions climatològiques
degudes al vent, a la salinitat i a les dejeccions dels ocells marins
condicionen fortament la vegetació de les illes. Les particularitats florístiques del Montgrí
vénen donades per la mateixa singularitat del relleu, la morfologia càrstica,
el sòl magre i pedregós i el clima marcadament mediterrani.
Les formacions arbustives de garriga
ocupen la major part de la seva superfície.
La pineda de pi blanc amb sotabosc de garriga en constitueix la unitat
majoritària i, en canvi, la distribució de l'alzinar és molt escassa.
Cultura i història
El massís del Montgrí constitueix una de les ocupacions humanes
més antigues de Catalunya. La situació del massís i la seva naturalesa càrstica
han permès conservar restes arqueològiques de gran rellevància que situen les
primeres ocupacions humanes ara fa uns 300.000 anys, quan les coves oferien un
refugi natural a l'home caçador i recol·lector.
El cau del Duc de Torroella de Montgrí és
la cavitat més gran habitable del massís, on conflueixen tota una sèrie de
factors que la van fer apta per a l'ús com a campament base d'un ampli
territori. El cau del Duc d'Ullà, més petit, va ser utilitzat per l'home sobretot
per a la caça de la cabra i el cérvol.
Les cavitats tornen a utilitzar-se en el neolític com a lloc d'enterrament. Les cavitats sepulcrals constitueixen l'únic exemple de construcció dolmènica al Montgrí.
La gran riquesa de jaciments de l'edat
antiga s'atribueix a la situació geogràfica de la plana del baix Ter i el
massís, que en aquell moment es trobava enmig dels dos grans focus de
desenvolupament de Catalunya: Empúries al nord i Ullastret al sud. També hi són
manifestos els assentaments d'època romana. L'art romànic és el més representatiu de l'edat mitjana als pobles de la plana i al voltant del massís, fet que s'explica amb la coincidència del naixement d'aquests pobles i el desenvolupament del romànic.
Els temples d’època gòtica no són tan nombrosos a la plana, tot i que el municipi de Torroella de Montgrí, que es va convertir durant els segles XIII i XIV en una de les poblacions empordaneses més destacades, és un exemple únic d’ordenació urbanística que segueix el model de l’antiguitat.
Situada a cavall dels segles XVIII i XIX, al Montgrí existeix una arquitectura tradicional, obra de grups de persones anònimes i vinculada a l'explotació agrícola i industrial del massís, constituïda per elements d'arquitectura de pedra en sec, com les barraques, feixes, marges, eixarts, pous, forns de calç, etc.
Parc Natural del Cap de Creus
Dins de la unitat dels
Pirineus, el cap de Creus, el Canigó, la pica d'Estats, la Val d'Aran i la
Cerdanya formen el que es coneix com a zona axial, la qual
correspon a la zona formada per les roques més antigues i constitueix l'eix
orogràfic de la serralada.
Paisatge
El paisatge vegetal del cap de Creus és de
naturalesa bàsicament mediterrània, amollat als paràmetres bioclimàtics que són propis de la regió. Hiverns
assuaujats per la presència de marina i estius tan eixuts com perllongats són
els condicionants comuns a aquesta mena d'ecosistemes. Aquí el vent de
tramuntana té un paper fonamental, sia modelant amb la seva persistència les
diferents espècies, o bé aportant condicions d'hàbitat encara més estrictes.
Pocs espais a casa nostra aparenten més bravesa i aspror, amb regust de terres
inhòspites i indomables, i alhora serven bagatges culturals i empremtes humanes
tan llunyanes i pregones que han condicionat de totes totes el seu paisatge
vegetal.
L'actual paisatge del cap de Creus és hereu dels espais agrícoles que es van començar a obrir finalitzat el primer mil·lenni i que, amb diferents alts i baixos al llarg de la història, van perdurar fins a les darreries del segle XIX i començaments del segle XX.
El caràcter rocallós del terreny i el seu clima esventat i ressec han permès a les diferents comunitats vegetals créixer i senyorejar arreu de les antigues feixes.
Les roques són un element tothora habitual
del paisatge creusenc. A banda dels roquissars i els penya-segats arran de mar,
les terres de l'interior se'ns presenten curulles d'afloraments de tota mena.
De fet, la roca i l'estrat arbustiu són els components que més caracteritzen
l'escenari de la zona.
L'activitat humana i
els peculiars factors climàtics del cap de Creus condicionen la seva
coberta vegetal. Per un costat cal tenir present que bona part del terreny no
és més que una immensa vinya abandonada assentada en feixes sostingudes per
murs de pedra i, per l'altre, la utilització de l'espai per pasturar-hi ha
ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i
la persistència del vent fort, sobretot de tramuntana, que aixuga l'ambient i
aporta salinitat a les plantes i al sòl, condicionen una vegetació peculiar que
s'hi adapta.
Les espècies arbòries no
ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi blanc i la surera. De manera
molt puntual en algunes rieres trobem l'om, el freixe, l'avellaner o els
salzes. Als llocs més obacs i arrecerats apareixen l'alzina i el roure martinenc.
Les màquies i les brolles
ocupen la major part de la superfície.
A la zona litoral, hi trobem
les plantes més adaptades al vent i a la salinitat,
les quals costitueixen sens dubte la vegetació més interessant del Parc i que no té rèplica enlloc del litoral català.
Cultura i història
La serra de Rodes i el cap de
Creus van ser de les primeres zones habitades d'Europa. L'home
va aprofitant els recursos que li ofereix la natura, la qual cosa li permet
adequar tècniques que l'ajuden a explotar els recursos naturals en benefici seu
i a passar d'una economia predadora a una economia productiva en la qual no
depèn tant de la natura, sinó que ell mateix busca les eines amb les quals
pugui cobrir les seves necessitats. La zona del cap de Creus té un
nombre elevat de monuments megalítics
Al Parc Natural hi podem trobar
tres tipus genèrics de megàlits: els sepulcres de
corredor (cambra funerària amagada dins d'un túmul), les galeries
catalanes (deriven dels sepulcres de corredor, però eixamplen
el passadís per tal d'encabir-hi un nombre més gran d'inhumacions) i els dòlmens
simples (cambres funeràries de reduïdes dimensions que no
disposen de corredors).Altres elements que podem veure al Parc Natural són els menhirs i les inscultures (gravats fets per repicament).
Els grecs, romans i fins a l'edat
mitjana l'agricultura és el sector econòmic bàsic. Sent
l'oli i la vinya el més destacat. També són importants els cereals i com a
conreus secundaris fruiters i horta).
El segle XVIII és el segle del creixement econòmic. Es formen poblacions noves, com ara el Port de la Selva i Colera i d'altres com Figueres creixen molt.
Als aiguamolls, l'explotació
únicament ramadera de vaques i cavalls comença a declinar a favor del conreu de
blat, alfals, etc.
Al cap de Creus i a l'Albera hi
predomina la vinya i, en menor proporció, l'olivera. Les terres restants són
garrigars al cap de Creus i boscos de suros a l'Albera. A més de l'agricultura,
hi havia explotacions extensives ramaderes.
El 1879 arriba la fil.loxera que s'escampa
a tota la comarca. Pel que fa a l'olivera, pateixen la gelada de l'any 1959.
Aquesta etapa coincideix amb l'inici del turisme a la
comarca, i comença un desenvolupament urbanístic que fa que moltes poblacions
creixin desmesuradament i amb un tipus d'edificació consistent en blocs de
pisos. El turisme esdevé un dels recursos econòmics més potents a les comarques
litorals.
Podeu
trobar més informació a la web: http://www.gencat.cat/parcs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Bonviure sempre intenta crear un clima de relacions favorable, per això et demanem que no publiquis cap comentari que pugui ser ofensiu.
Gràcies!