6 de novembre de 2013

Les Muntanyes de Prades: natura, cultura, història i una llegenda



Les muntanyes de Prades són un conjunt de serres que pertanyen a la Serralada Litoral, situada entre les comarques de l’Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i les Garrigues. Abracen uns 260 km2 de superfície i s’hi inclouen diversos espais d’interès històric, social i natural.


Aquest conjunt orogràfic queda dividit per les valls dels rius Brugent i Siurana, deixant al descobert quatre unitats estructurals: la serra de la Mussara, l'altiplà dels Motllats, la serra de la Gritella i la serra de Prades.


 
Pel que fa als aspectes naturals, al Tossal de la Baltassana hi ha l'única localitat de roureda de roure reboll de les muntanyes de Prades. A més, hi ha altres superfícies forestals d'àrea reduïda, com la pineda de pi roig amb boixerola, individus aïllats de teix a les capçaleres de barrancs ombrejats o roquers. També s’hi poden poden trobar poblacions reduïdes de roure martinenc i roure de fulla petita. Pel que fa a arbustos, rarament hi ha salze de cingle a les obagues del pic de l'Àguila i en algun penya-segat entre Prades i Capafonts.


La ubicació de les Muntanyes de Prades, en un espai on conflueixen elements faunístics típicament mediterranis amb d'altres de caire pirinenc o medioeuropeu, confereixen a aquesta zona una gran riquesa faunística. Hi destaquen diversos invertebrats endèmics, habitants de coves i avencs. A la zona dels Motllats s'hi localitza el lepidòpter la formiguera, en perill d'extinció a la península ibèrica i també són l'única localitat ibèrica de dues epècies d'heteròpters.

 
L'important patrimoni natural i cultural de les Muntanyes de Prades n'ha propiciat la seva històrica reivindicació com a Parc Natural, sent un dels antecedents més importants la Moció aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1998.


Les Muntanyes de Prades han estat habitades des dels temps antics. Això queda palès per la quantitat de jaciments neolítics que esquitxen la seva geografia. Hi destaca la cova de la Font Major a l'Espluga de Francolí.


Hi destaquen, també, nombrosos punts d'interès arquitectònic i arqueològic com el monestir de Poblet, els nuclis de Siurana i Prades, les coves del cingle Blanc, d'Arbolí, o l'abric del Gallicant de Cornudella de Montsant.
En l’aspecte social, a la zona de les muntanyes de Prades durant les darreres dècades s’ha produït un despoblament progressiu que ni tan sols s’ha aturat amb la millora de la xarxa viària.


La Vall del riu Brugent
La Vall del Brugent s’ubica al cor de les Muntanyes de Prades. Les principals serres que envolten i protegeixen l’interior de la Vall del Brugent són la Serra del Bosc de Poblet, al nord, i l’altiplà dels Motllats, al sud, totes elles superen els 1.000 m d’alçada.

Les faldes dels Motllats veuen néixer el riu Brugent, principal agent modelador de la Vall al llarg de milers d’anys. Des del seu naixement, ubicat a la font de la Llúdriga, les seves aigües cristal•lines i fresques reguen la fèrtil plana sobre la qual s’enlaira el poble de Capafonts i continuen riu avall inesgotables entre congostos, salts d’aigua i tolls d’una bellesa captivadora. Després de recórrer les terres de Farena, el Brugent desemboca al riu Francolí a l’alçada de la Riba i n’és el seu principal afluent.


La Vall del Brugent acull una important diversitat florística i faunística, que comprèn des d’espècies de clima continental, fins a les pròpies del clima mediterrani i dels ambients frescals de ribera. Per posar algun exemple, aquesta Vall tan extraordinària acull des d’aurons a margallons, des del turó a l’àliga cuabarrada.

La Vall ha estat habitada des d’antic pels humans, com ho demostren les diferents pintures rupestres de fa més de 10.000 anys. Al llarg dels segles, l’aprofitament dels recursos naturals i sobretot, del riu, ha anat variant. Aprofitant la força motriu de l’aigua, s’implantaren al llarg del Brugent múltiples molins hidràulics, els vestigis dels quals encara es poden veure i que ens recorden que formà part de la segona conca fluvial productora de paper de Catalunya.



Llegenda de la reina mora a Siurana
Diu la llegenda, que en temps del comte Ramon Berenguer IV tota Catalunya va passar a ser un domini cristià. Amb una sola excepció, que era el regne de Siurana, on residia el darrer rei moro, dit Almemoniz, i una reina de singular bellesa anomenada Abdelàzia.
 
Poc a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un dia que només restava indòmita la fortalesa més encimbellada, gairebé a mig camí del cel: Siurana. Fins allí havien d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros de les terres catalanes.

Fins assolir aquest moment, la conquesta del territori va ser penosa i difícil. Més ho hauria de ser ara, quan s'enfrontaven amb l'os més dur. L'empresa, però, s'ho valia. I a més, els guerrers estaven delerosos de trobar aquella reina que les contalles feien extremadament bella. Res no els pararia, tot i que l'empresa era quasi impossible. Durant molt de temps els cristians van assetjar el castell, i es diu també que hi van haver grans i cruents combats on els cristians sempre es van estavellar als murs impenetrables de Siurana, que se'ls seguia mostrant infranquejable i la reina lluny dels seus ulls.

I es diu que mai no haguéssin pogut vèncer l'obstinada resistència mora si a Siurana no hi hagués hagut un traïdor. Un acabalat jueu de la vila va pretendre salvar els seus béns a canvi de lliurar el lloc a l'enemic. Els cristians, esclar, es van avenir a tot el que ell volia si els ensenyava el camí que anava al castell. Una altra cosa seria el compliment. El jueu els va fer prometre que els cristians a més dels seus béns també respectarien les vides i els béns dels altres jueus siuranencs; però els cristians, encapçalats per Ramon de Gaganot, una vegada es van fer amb les claus de la vila hi entraren a mata-degolla, i en trobar-se de cara amb els moros, sense que els separés cap obstacle, van provocar una horrorosa carnisseria de la que ben pocs es salvaren. Tot va ser destruït.

El jueu traïdor contemplava l'esgarrifós espectacle des d'un lloc segur, a la Siuranella, a l'altra banda del fondal de la Gritella. Ell s'havia salvat, certament, però va haver de veure com el foc devorava els seus béns i desfeia la vila. Aleshores va maleïr als cristians conqueridors i va maleir la vila, de tal sort que els cristians no es podrien beneficiar d'aquesta inícua conquesta perquè Siurana ja no tornaria a ser mai més allò que va ser durant la senyoria dels moros.
 
Mentrestant, Abdelàzia estava tan segura de la impermeabilitat del seu castell, que quan els cristians entraren a la fortalesa, celebrava una festa en una de les sumptuoses sales del palau, on hi assistien els més nobles Siuranencs. Ben bé els arribava la remor del combat, però no els preocupava. Els cristians mai no podrien entrar! La reina no comptava amb la traïció del jueu. El somni se'n va anar en orris quan una sageta va penetrar per una finestra i es va clavar sobre la taula, davant la mirada incrèdula dels comensals. Ja era massa tard i tot era perdut. La reina, que tant havia defensat Siurana, ara, tot i que semblava inevitable, no s'havia de permetre de caure en mans de l'enemic, i per això, sobre el seu cavall blanc, va passar uns moments per davant la vista dels cristians que la volien prendre, i, tapant els ulls al cavall, es va llançar pel cingle. però en el darrer moment abans del salt, el cavall s'adonà del que passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les a la roca, però tot i així no va poder evitar la fatalitat. El senyal inesborrable d'aquesta acció desesperada ens recorda encara avui dia la gesta.

I es diu que uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada reina va ser portat novament a Siurana i va ser sebollit amb honor. Però la reina no era cristiana i el seu cos no podia ser introduït a l'interior de l'antiga mesquita perquè ara havia estat consagrada església i dedicada a Santa Maria, ni podia ser enterrada en un cementiri cristià, així que se li va fer una sepultura especial, a la paret del temple, com corresponia a una persona de tan alta nissaga, però a la banda de fora, i no pas a l'interior. Aquesta sepultura encara avui dia existeix.

La reina va restar a Siurana i pot ser que el seu esperit no hagi abandonat mai la muntanya, perquè també es diu que durant les nits tenebroses hom encara pot sentir a la llunyania els gemecs de la dissortada Abdelàzia.

Un personatge que no apareix en tot aquest relat és el rei moro, Almemoniz. No surt perquè aquest rei no era a Siurana, ja que es diu que va morir poc temps abans durant una gran batalla amb els cristians.

I del jueu, que se'n va fer? Diu la llegenda que l'impacte que li causà veure la ruïna de la seva vila, el deixà petrificat, i que allí mateix es pot contemplar un garn roc que guarda les faccions del rostre del traïdor, per a memòria de totes les generacions futures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Bonviure sempre intenta crear un clima de relacions favorable, per això et demanem que no publiquis cap comentari que pugui ser ofensiu.

Gràcies!