Pirineïsme: esport, cultura i tradició

El pirineïsme, per definició, consisteix en la pràctica del muntanyisme als Pirineus. Aquest terme no és exclusiu, es pot parlar de la pràctica del muntanyisme o de l’alpinisme quan aquestes activitats es practiquen als Pirineus. Però, en canvi, no seria correcte parlar de pirineïsme quan l’activitat es practica als Alps, Andes o a qualsevol altra cadena muntanyosa diferent dels Pirineus.

La tradició pirineista és llarga. S'ha de tenir present que per a una bona part de les persones que practiquen el muntanyisme en general i el pirineïsme en particular, aquesta activitat suposa alguna cosa més que un esport. Cultura, tradició, formes d'entendre la vida i la relació de l'home amb el medi ambient, i inclús filosodia i religió enriqueixen per a molts el significat que té la pràctica d'aquesta activitat.

El pirineïsme, tan vell, sòlid i culte, tan audaç com l'alpinisme, no és, doncs, una còpia d'aquest, sinó una manifestació més que esportiva i bastant espiritual de les nostres muntanyes, un especial manera de muntanyisme i una especialitat cultural, accentuada pel vigorós caràcter que li atorga, justament, al Pirineu aragonès, fins al punt que aquest forma el mateix eix del seu contingut muntanyenc i intel · lectual.

El pirineïsme és l'experiència física a la muntanya combinada amb els sentiments i l'expressió cultural i científica. Representa el moviment de persones agermanades en l'exploració del Pirineu.
 

Però una de les millors definicións del concepte de pirineïsme el va donar Brulle, quan va dir "L’alpinisme és l’escalada; el pirineïsme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i llibertat, l’atracció de l’aventura, de la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura…"

Pel gust de cercar un origen remot i mític en la conquesta dels cims de l'alt Pirineu, es pretén que la primera ascensió amb renom va ser la que va fer Pere III d'Aragó en 1285 al Canigó, en la que, según la tradición, hubo de vérselas incluso con un dragón el 1285 al Canigó, en què, segons la tradició, va haver de veure-fins i tot amb un drac, lo que contribuye a situar este hecho más en el campo de las leyendas —propias de la época— que en el de la verdadera exploración de la montaña.. El que contribueix a situar aquest fet més en el camp de les llegendes pròpies de l'època que en el de la veritable exploració de la muntanya.

En realitat, els Pirineus han estat coneguts pels pastors des de molt antic, amb força detall, com ho proven abundants topònims preromans a cims i paratges, de vegades molt recòndits. Però aquest ús i coneixement de la muntanya no posseeix les característiques culturals i esportives del pirineisme. Els pirineistes van utilitzar, com es va fer en totes les serralades, als nadius com hàbils guies. Sense ells  el coneixement dels Pirineus hagués estat lent i ple de fracassos.

Es considera al francès Louis-François Ramond de Carbonières (1755-1827) com el pare del pirineïsme. Naturalista, escriptor i primer pirineista, Ramond va conèixer els Alps al 1777 i va començar les seves incursions als Pirineus al 1787. Al 1796 va explorar el Tucarroya, i al 1802 va pujar al Mont Perdut, del que va dir que era “ la més bella de les muntanyes calcàries”. Amb tot, el primer que va citar el mot "pirineisme" fou Henry Beraldi al 1989 en al tom I/V de l'obra Cent ans des pyrenées.
 

De fet, els guies de Ramond van ser conduïts al cim per pastors de Pineta. També és curiós que per l'època de l'ascensió de Ramond, el capellà de Pineta, Mossèn Zueras , s'oferís ja com a guia al cim, la qual cosa fa pensar que el capellà  i els  pastors sabien prèviament l'itinerari i que el Perdut no estava tan perdut com semblava.

Ramond és, en efecte, el pare del pirineïsme individualista.

Científics, geògrafs i guies constituiran durant un temps  els principals pirineistes, encara que ja comencen a aparèixer els primers ascensionistes esportius.

El guia més representatiu d'aquesta etapa és Cazaux,que va trobar l'itinerari de pujada al Vignemale i jugant a "servir de dos amos"  va oferir per separat els seus serveis a dos clients diferents. Va  conduir a tots dos al cim,  fent creure al segon que era el primer en arribar-hi. Aquests personatges, un príncep rus i una esportista anglesa, que busquen només l'èxit de la conquesta , composen un nou tipus de pirineista  esportiu i aventurer.  Els millors d'entre ells, dotats d'un toc romàntic, seran les primeres figures estrictament muntanyenques.

Immediatament després el pirineïsme viu una etapa d'extraordinària  amb una activitat intensa i unes figures excepcionals. És l'època de Packe , naturalista  i  muntanyenc, autor de la primera guia «pirineista» i de mapes detallats, coneixedor de remots racons del Pirineu. I també és l'època de Russell ,  "L'àguila del Pirineu", extraordinari muntanyenc apassionat i poètic en les seves reflexions sobre els cims.

Russell és el primer muntanyenc pur del Pirineu, dedicat durant anys a les seves ascensions, escalador de 3000's, enamorat del Vignemale , on hi arriba a viure en una cova.

Des d'aquesta època fins als nostres dies molts són els noms de Pirineistes que han ajudat a conèixer  i han ascendit els cims més importants d'aquesta serralada: Wallon, Schrader, Passet, Latour, ... molts d'ells han donat nom posteriorment a Cims, Refugis o vies d'escalada.  ....

Personalitats destacades del pirineïsme espanyol van ser, ja en el nostre segle, els catalans Juli Soler i Santaló i Ernest Mallafré. Cal destacar també l'existència des de principis de segle de guies nadius al Pirineu aragonès.

Al mateix temps que el pirineïsme esdevé França en un fet social estès, es funden a Espanya societats muntanyenques,  les activitats de les quals  indiquen una nova fase en la pràctica de l'excursionisme al nostre país i que repercutiran, tant en un increment de les ascensions al Pirineu , com en la continuïtat i desenvolupament del muntanyisme. L'espontània escola d'escalada que neix a Riglos ,formarà aviat un trio amb la de Montserrat i la Pedriza i, a partir d' ella, es realitzaran ascensions d'alt nivell que adquiriran renom internacional.
Els pirineistes aragonesos van realitzar empreses no només de primera envergadura, sinó que es van col · locar a l'avantguarda de moltes activitats muntanyenques. Cal  recordar per exemple que Ernest Mallafré va ser el primer espanyol que va escalar la cara nord del Perdut el 1941.

En els últims 50 anys el pirineïsme s'ha transformat intensament. També el Pirineu. La facilitat d'accessos, els canvis socials, els nous equips, estils, mentalitats han modificat el nombre i tipus dels muntanyencs.

Els embassaments que ofeguen vells valls, les pistes que destrossen serens cordals i capçaleres, les urbanitzacions que embruten els vessants, han modificat la muntanya.

I, no obstant això, encara que cada vegada més restringit i arraconat per les pistes, remuntadors i turistes, encara queda el fort Pirineu de llavors, i és una obligació moral lluitar perquè no es toqui, perquè en aquest Pirineu resideix la naturalesa que va donar el seu toc especial al pirineisme.