Bretanya i Normandia, terra de llegendes

 

SI EXISTEIX ALGUN lloc al món on poden viure fades, sirenes, follets, elfs i ànimes errants és en aquestes terres.

Les extenses costes i els boscos ombrívols queden banyats per una misteriosa llum que transforma els paisatges i alimenta les llegendes, forjades segles enrere pels habitants d’un gran regne celta que s’estenia als dos costats del canal de la Mànega.

D’aquesta manera, el viatger que s’endinsa per aquestes terres queda atrapat per un món paral·lel on la imaginació es barreja amb els castells, els megàlits i les talaies que ens trobem pel camí i que fan factibles les històries que parlen del rei Artur i la seva Taula Rodona, de la recerca del Sant Grial i del mag Merlí campant a gust per l’actual bosc de Paimpont. Lluites cavalleresques i llocs secrets com Avalon, que bé podria ser l’illa d’Aval a prop de Pleumeur-Bodou.

Tres personatges insòlits protagonitzen el cúmul de llegendes cèltiques que tenen la Bretanya i Normandia com a paisatge principal. Les fades, mestresses del destí, freqüenten els boscos i les ribes amb la seva vareta màgica i els seus talismans, algunes amb fins benèfics, altres amb intencions malvades.

 

Aquesta regió de llargues costes i multitud d’illes i illots també és el destí favorit d’aquelles belles dones de cabells llargs i cua de peix: les sirenes. Alguns habitants expliquen com han sentit els seus cants a la badia de la Fresnaye, al moll de Sein i de Sept-Iles, a Trégor, a l’arxipèlag de Glénan. Algunes, com Marie-Morgan, enreden els pescadors a la badia de Douarnenez i els mariners a Iroise per portar-los fins al seu palau submarí.

Un altre dels personatges de llegenda que recorren aquestes terres són els anomenats kerrings, follets aficionats a les entremaliadures i que viuen amagats als boscos.

 

GRANS LLEGENDES

Però les grans històries, les que parlen d’amor i odi, són sobretot dues.

La primera és la que fa referència a la ciutat d’Ys, construïda pel rei de Cornualla per a la seva filla Dahut i que es trobaria a l’actual regió de Finisterre, davant de Douarnenez.

La riquesa i la llibertat regnaven en aquesta població, situada a un nivell inferior del mar i protegida per un dic. Però la mateixa ambició i llibertinatge de Dahut que va convertir Ys en la ciutat més rica i poderosa de Bretanya va propiciar la seva desaparició sota les aigües.

No obstant, la llegenda augura que un dia la ciutat renaixerà més bella i encantadora que mai.

L’altre relat és la història de Tristany i Isolda, que té lloc a la punta de Penmarc’h.

Tristany és enviat a Irlanda pel seu oncle, el rei de Cornualla, per acompanyar Isolda, futura reina.

Al vaixell, tots dos beuen per error una poció destinada a crear un amor inalterable. Lògicament, el rei se n’assabenta i Tristany ha de fugir.Després de resultar ferit en una batalla, sap que només la presència de la seva estimada el podrà salvar. Però la gelosia i els enganys de terceres persones evitaran que es puguin tornar a trobar i Tristany morirà de dolor a la zona sud del regne, és a dir, a Bretanya.

 

I UN CONTE de Isella Carrera Lamadrid

Una llàgrima a la lluna

Jo vivia en un bosc, al nord de Normandia, creuant la cascada dels encanteris i la muntanya de la lluna. Li deien així, perquè tenia al cim una pedra en forma de lluna.

Molts diuen que aquella muntanya estava encantada, igual que les vuit-centes trenta muntanyes del regne de Saint Michel. Però aquesta, era especial.

Explica la història que fa molts anys va arribar l'era de la boira a Normandia, en què tant boscos, palaus i muntanyes es van cobrir completament, ningú podia sortir de casa.

Després de dinou llunes, la boira va anar desapareixent, a poc a poc i el duc Guillaume va manar als soldats de palau inspeccionar si el regne havia canviat en alguna cosa.

Va ser llavors quan Don Heik de Zuar, l'habitant més vell de Normandia va arribar a Palau per portar notícies al duc.

Al cim d'una muntanya, passat el pont dels encanteris, una criatura indescriptible estava tallant una gran lluna sobre una pedra.

El duc hi va enviar de seguida a noranta soldats normands, però l'únic que van trobar va ser la gran lluna incrustada en aquella pedra, però no a la inquietant criatura.

Durant molts anys cap mag o bruixot va tenir la valentia d'escalar aquella muntanya per la por de trobar aquella criatura, a la qual ja molts, potser amb la intenció de fer ostentació o amb la màgica certesa, deien haver vist.

Quan jo passava per allà, sentia un calfred intens. Sense cap explicació. Jo, que havia vist a bruixots, follets i animals amorfs passar davant els meus ulls, no entenia perquè em sentia així tan sols estant a prop d'aquell lloc.

...............

Fa molts anys els gnoms del país d'Coux em van trobar defallida en algun lloc del bosc, sense memòria  i em van portar a viure amb ells.

Va ser llavors que entre tots vam construir una caseta als peus del turó més bonic del bosc. Els gnoms em diuen Eynel, no sé per quina raó, ja que tots els altres habitants del regne em diuen Soufía. Des d'aquest dia he viscut amb ells.

Els gnoms tenien els noms dels principals regnes de Normandia. Houlme, Bessin i Vernier.
Houlme tenia els ulls verds com les fulles, i eren els ulls més grans del regne de Saint Michel.

Era molt tendre i bo, moltes vegades fins i tot ingenu. Bessin tenia els ulls grocs com el sol i la barba rossa, com els seus rajos. Tocava l'arpa totes les tardes després d'arribar de tallar llenya. La seva música adormia a qualsevol que ho sentís.

Vernier era el gnom gran, ell tenia els ulls color violeta i les seves barbes eren les més immenses que havia vist. Era molt savi i pràctic.

Però la seva història era molt trista. Houlme, Vessin i Vernier van ser temps enrera, tres atractius i nobles cavallers que van deixar els seus regnes per buscar l'amor, sense saber que el destí els havia posat una gran prova.

Es van enamorar de les nimfes d'Orió, filles del duc Guillaume de Normandia que mai va deixar que les seves filles li donessin el seu cor a cap home. Així que va trucar a Anaín el bruixot més poderós del regne perquè els convertis en gnoms.

....................

Una nit vaig arribar a casa, més inquieta que mai, per la sensació que em causava passar per aquella muntanya. No sabia si eren les branques o aquelles roques o aquell buit que es dissipava.No vaig voler explicar als gnoms que pujaria aquella muntanya, ja que sabia que ho intentarien tot per aturar-me.

Així, vaig esperar amb calma l'estació de les flors, quan els gnoms viatjaven al regne de Saint Fresno i jo em quedava sola.Aquell matí es van acomiadar i van partir cap al seu destí.
Jo ho vaig preparar tot i al matí següent em vaig dirigir molt d'hora cap a la muntanya de la lluna.

La primera part de la muntanya estava plena d'arbustos i de flors blaves de tots els matisos imaginables. No es sentia cap so, ni tan sols el de la meva respiració. Vaig seguir pujant pel camí i de sobte centenars de van colibrís començar a emetre sons i vaig sentir música .... Em vaig acostar per poder saber d'on provenia. Així, hem vaig anar allunyant una mica del camí que havia seguit des del principi fins que vaig arribar a un llac, on em vaig veure reflectida. La meva aparença havia canviat. Els meus cabells eren més clars, els meus ulls es veien més vívids que mai i els meus vestits lluïen igual als vestits que portaven les nimfes d'Orió.
No m'explicava com havia passat , però sabia que era un gran indici del que encara faltava per esdevenir.

Vaig tornar per seguir el camí marcat i després de molt caminar, el bosc es va tornar d'un to celeste, molt clar, mentre les cuques de llum van començar a brillar enmig de tots els arbustos.
Estava extasiada per tota la bellesa que tenia davant els meus ulls, vaig començar a donar voltes, fins que un somni immens em va envair de sobte, com si no hagués dormit feia mesos. L'endemà, al despertar, hi havia al meu costat una cistella amb fruites i una font on vaig poder beure l'aigua més pura.

Vaig descansar un moment més i vaig començar de nou el recorregut. Vaig caminar i caminar, fins arribar a la meitat de la muntanya i va ser llavors quan vaig sentir de nou aquell desmai portentós i em vaig quedar adormida una altra vegada ...

Eynel .... Eynel ... em van despertar uns cants, eren els ocells entonant el meu nom. Al meu costat estava novament una cistella amb fruites i una font. Vaig seguir caminant fins que va fosquejar, ja estava molt a prop, podia veure la pedra de la lluna. Vaig observar al lluny alguna cosa o algú assegut sobre aquella pedra. Vaig pujar més per poder saber què era exactament, fins que vaig arribar a observar-lo de prop. Era una criatura amb els ulls extremadament bells i tristos alhora. Els seus ulls es reflectien perfectament amb la lluna minvant. Tenia el dors descobert i totalment cobert d'un pelatge, i les seves formes no eren exactament humanes. Vaig seguir pujant per descobrir la identitat d'aquella criatura, fins que algú em va parlar per darrere. Era Vessin, que va arribar a casa abans que Houlme i Vernier, perquè l'inquietava que jo hagués tractat de pujar a la muntanya.

- Eynel, torna amb mi, no t'acostis a aquesta criatura, anem a casa, allà t'ho explicarem tot.

-No, Vessin, no tornaré fins acostar-m'hi i descobrir el que em lliga a tot això.

De sobte va començar a tocar l'arpa i hem vaig esvair.

- És el millor per tu ... va ser l'últim que li vaig sentir.

Al despertar vaig sentir una tristesa immensa, Vessin estava al meu costat, ja era de dia i seguíem al mateix lloc.

- Perquè em vas fer això? Li vaig preguntar.
- Tot i que tothom sempre t'ha ocultat la veritat, crec que és hora que la sàpigues ... em va dir.
Tot va començar fa anys, els meus tres germans i jo vam conèixer a les nimfes d'Orió en un ball del palau de Saint Michel.
 
- Tres germans? , Vosaltres sou tres germans.
- No, som quatre, Vernier, Houlme, jo, i Moligninos ...
- Moligninos?
- Sí Així es diu el meu germà gran. Els quatre ens vam enamorar de les 4 nimfes d'Orió.
- Quatre? Però si només són tres ...
- No Eynel, quant desconeixes encara.
- Els quatre ens vam enamorar d'elles i les freqüentàvem en tots els balls als que érem convidats.


Després de diversos mesos planegem rescatar-les d'aquell tancament a què estaven sotmeses pel seu pare, el duc Guillaume. No obstant això, no era fàcil, molts soldats protegien el palau.  Moligninos que era el més valent va decidir entrar sol al palau, però va ser inútil, de seguida va ser atrapat pels soldats i nosaltres després d'ell. El duc es va enfurismar i va manar buscar el bruixot ...

- I us va convertir en gnoms, ja ho sé!

- Sí, però això no és tot. El duc tenia una filla favorita, i va ser precisament ella qui s'hi va enfrontar preferint ser desterrada a seguir en aquell palau amb ell.
En aquest moment el duc va tornar a cridar al bruixot per enviar un mal més fort sobre Moligninos, que era l'home a qui la seva filla preferida, estimava.
Ella va ser desterrada amb nosaltres, llevant-li memòria de saber qui havia estat alguna vegada.  La nimfa desterrada, vas ser tu, Eynel.

Després d'escoltar Vessin, tot començava a tenir sentit.

-Llavors?, Jo sóc una nimfa d'Orió?

- Sí i Moligninos és o era l'home que vas estimar, a qui el teu pare va manar fer-li un encanteri més fort. Va convertir a Moligninos en una criatura ombrívola que només podia sortir a les nits i romandre per sempre en aquest lloc. Abans de desterrar-nos, ens va dir que si intentàvem acostar-nos a ell algun dia, tant nosaltres com Moligninos desapareixeríem per sempre. No vam voler explicar-te res. Sabíem que correries a buscar-lo. Quan el teu pare ens va desterrar, va prohibir a tothom del regne cridar-te pel teu nom, i et va donar el nom de Soufía, tot i que entre nosaltres mai deixem de cridar-te per el teu nom ...

No recordava res del que Vessin m'explicava, però sabia que havia de fer alguna cosa per recuperar Moligninos.

Aquest dia vam tornar a casa, abans que arribessin Houlme, i Vernier.

Vaig decidir anar al palau del duc Guillaume, el meu despietat pare. Vessin ja havia perdut les esperances de tornar a ser cavaller i retrobar-se amb el seu germà, tenia molta fe en mi, per això va voler acompanyar-me.

Quan vam arribar al palau, els soldats van tancar les portes, ja que per ordre explícita del duc, jo no podia trepitjar aquell lloc. Sense poder fer res, tornem a casa.

Vaig estar ideant milions de maneres per poder fer alguna cosa, però res se m'acudia. No podia anar a buscar al bruixot Anaín, ja que havia deixat el regne feia molts anys. Vaig seguir així durant molt temps.

Vernier i Houlme ja sabien que estava assabentada de tot.

Cada dia se'm feia impossible, seguir passant per aquell lloc, en el que es trobava aquell home que va m'havia estimat, i que ara vivia a l'ombra del seu silenci, esperant que algun dia tot hagués estat, només un malson.

Almenys, tan sols havent pujat a aquella muntanya, havia recuperat la meva aparença. Em preguntava, si tot tornaria a la normalitat si jo arribés a veure Moligninos. També em preguntava, per què ell havia tallat aquella lluna en aquella pedra.

Sense dir res, una nit vaig sortir una nit a la seva recerca. Vaig pujar per tot el camí, sense defallir ni un instant. En el camí vaig xocar amb un gran mur, que no vaig veure en la meva primera travessia. No sabia com travessar-lo. Em vaig acostar i el vaig tocar per un moment. De sobte vaig tancar els ulls i em vaig anar submergint, fins que vaig sortir i vaig aparèixer al cim de la muntanya.

Allà estava ell, assegut sobre aquella pedra, mirant el cel, esperant-me com cada nit.

M'hi vaig acostar sense importar-me que desaparegués tot en aquell moment. Només m'importava veure per última vegada, els seus ulls tristos davant meu. Vaig arribar fins on era, i ens vam mirar fixament.

- T'he estat esperant , Eynel ... em va dir

En aquell moment, vaig començar a recordar la seva veu, la seva mirada fixa, les seves ganes d'estimar. Em vaig seguir acostant a ell, sense poder contenir les llàgrimes, mirant-lo fixament, però ell seguia sense moure's.

- Eynel, no em puc moure, estic destinat a quedar-me aquí, davant teu, amb aquest aspecte i sense poder tocar-te.

Vaig seguir plorant per la crueltat d'aquell destí, davant d'aquella pedra que el sostenia. Després de diversos minuts, vaig alçar la mirada, i ell ja no hi era. De sobte va aparèixer darrera meu i em va abraçar fortament, estava igual que abans, i jo ho recordava tot perfectament.

- És la llàgrima sobre la lluna, em va dir ... Tot encanteri té un contra encanteri.

Anaín va deixar dit que l'única manera de que tot això desaparegués, era que tu vinguessis fins aquí i caigués sobre aquesta pedra, una llàgrima. Durant anys he esperat la teva arribada, però ja no hem de lamentar-nos més, estem lliures d'aquell encanteri.

- Sí amor meu, anirem a veure els teus germans, que t'enyoren moltíssim ...

Vam baixar de la muntanya i vam anar ràpidament a buscar Houlme, Vessin i Vernier. Els vam trobar a tots com eren, forts i radiants.

Moligninos va ordenar-los tornar als seus regnes per buscar reforços i així poder tornar per alliberar les meves germanes. De tornada a Saint Michel, vam viatjar amb més de dos mil soldats, que van entrar a palau i van rescatar les meves germanes, les nimfes d'Orió.

El meu pare va quedar devastat. Temps després ens vam assabentar que va morir sol en el seu palau.

Nosaltres vivim feliços, cadascú recuperant el temps perdut. Moligninos i jo vam decidir construir un castell en aquella Muntanya, per deixar de record a la lluna, que sempre ens estimarem, encara que passi el temps.

Isella Carrera Lamadrid.