4 de juny de 2013

Escòcia: molt més que gaites, kilts i whiskis.


Quan van aparèixer les primeres gaites a les Terres Altes d’Escòcia? Com és correcte posar-se la faldilla escocesa? Què s’amaga sota les aigües del Llac Ness?...

A continuació us fem uns ràpids resums sobre aquestes curiositats escoceses.


El Sac de Gemecs, Cornamussa. La Gaita és una icona d’Escòcia reconeguda al món sencer juntament amb el kilt (faldilla escocesa). La primera referència documentada d'una gaita es troba a una llosa hitita trobada a l’Àsia Menor i està datada de l’any 1000 aC. Al segle I de la nostra era, les gaites existien en molts països, des de la Índia fins a la Península Ibèrica, Catalunya inclosa.  Alguns investigadors proposen que varen ser els romans els qui la varen expandir. També és molt evident que el sac de gemecs  era un instrument molt comú en la resta d’illes britàniques abans de la seva primera aparició documentada en el que avui és Escòcia. Com i quan van arribar a aquest país es un tema molt polèmic, i mentre, algunes teories diuen que van ser els romans i altres reclamen la seva procedència per Irlanda.

A Escòcia van sorgir diversos tipus de gaita, però seria la “piob-mhor” o “gran gaita” característica de les Terres Altes, la que acabaria convertint-se en instrument nacional. Aquesta gaita es bufa a pulmó. La manxa, tradicionalment de pell d’ovella, es fabrica actualment de cuir, cautxú o altres materials sintètics. La resta es feia amb ós o marfil, però ara es fa amb fustes nobles. La melodia es toca pel punter amb la llengüeta que surt de la manxa.

Hi ha dos estils musicals bàsics que es toquen a aquesta zona de les Terres Altes: les marxes i els balls (march, strathspey & reel) que es composaven per actes socials o militars i la varietat simfònica (piobaireachd, pronunciat “pibroj”). Aquestes peces constitueixen la música clàssica de gaita i que es van composar en la seva gran majoria un segle abans que inventés el piano.  Tot i que els escocesos no van inventar la gaita, la poden reivindicar com pròpia per haver-la mantingut viva i haver-la convertit en una de les seves icones culturals.

Escòcia celebra l’any nou amb una dansa anomenada ceilidh (pronunciat “queili”). En aquestes festes es pot ballar tota la nit, i ningú s’ha de preocupar de no saber ballar-ho: la banda musical anuncia els passos a fer per aquells que el ballen per primera vegada. És un ball molt senzill i divertidíssim.

Un altre icona és, evidentment, el Kilt, conegut com a faldilla escocesa amb el seu típic dibuix de quadres escocesos. 
És una faldilla tradicional que va començar a evolucionar a mitjans del segle XVIII fins a la forma que avui coneixem a partir d’una pràctica peça de tartan amb un cinturó anomenada “feileadh breacan” o “feileadh mor” (en gaélic, “kilt gran”).

Originalment el “feileadh mor” era una peça llarga sense confeccionar, d’uns cinc metres de longitud, que cobria tot el cos i que es cordava amb un cinturó. De cintura en avall, el feileadh mor es semblava al kilt actual, mentre que la tela que quedava per sobre de la cintura es subjectava sobre l’esquena amb un fermall. Al final del dia, es treia el cinturó i el feileadh mor es convertia en una manta per la nit. De fet, la paraula anglesa “plaid” que designa aquesta tela, vol dir “manta” en gaèlic.

El feileadh es va simplificar eliminant la part superior i deixant només la faldilla i el cinturó. Va començar a anomenar-se “feileadh beg” o kilt petit. Fos quina fos la raó que va originar el canvi (hi ha varies versions), el fet es que el kilt es va convertir en una peça confeccionada i amb taules cosides. La part de dalt es va convertir en una peça de tartan independent (la banda) que actualment es porta només en ocasions especials.

Des del 1746 després de la batalla de Culloden va ser prohibit dur el vestit típic de les terres altes, i la seva supervivència es va deure a que els regiments de les Terres Altes ho van adoptar com a uniforme.

El Kilt ja no es una peça quotidiana per als escocesos, només es porta en esdeveniments importants.

Si preguntem a varies persones que es el que més relacionen amb Escòcia, segur que una resposta serà el Whisky o Aigua de la Vida.

El whisky escocès o “whiskey” (en gaèlic es diu “uisge beatha”) es considera la beguda nacional d’Escòcia i porta produint-se en aquestes terres des de temps immemorials.

Aquesta indústria va sorgir com a forma d’aprofitar la civada humida després d’una collita plujosa, i s’ha convertit en una de les més pròsperes del país. Existeixen diferents tipus de whisky: el de malta, el de gra, o el de barreja. Es produeix a les més de cent destil·leries arreu del país.

Una altre dada curiosa fa referència als clans. Actualment existeixen més de mig miler d’associacions de famílies i clans escocesos en actiu, distribuïdes per tot el planeta. Totes i cadascuna d’elles fan una tasca fonamental en la conservació i la celebració de les tradicions escoceses.

A les Terres Altes es fan uns jocs (Highland Games) originats en el sistema de clans de l’antiga Escòcia i la seva història es remunta a segles enrere. Els antics caps dels clans animaven als seus homes a fer demostracions de força, destresa i resistència que mostraven les seves dots per a la batalla. Aquests mateixos caps seleccionaven i acollien músics i ballarines, no només per entreteniment, sinó degut a que  donava prestigi la seva possessió davant els altres clans.

Els jocs consisteixen en: llançament de martell, llançament de tronc, llançament de pes, tira i afluixa amb corda (aquest conjunt rep el nom de proves pesades), les proves d’atletisme, pista i camp son les proves lleugeres, i després estan les proves de dansa i gaita. També acostuma a haver-hi fira, parades comercials i de menjar. Aquests jocs es fan per tota Escòcia entre els mesos de maig i setembre.

Per què els escocesos són pèl-rojos

El rutilisme o eritrisme és la condició dels que posseeixen el color de pèl vermell o taronja. A Escòcia el 13% de la població té el pèl vermell i el 40% té el gen recessiu. Generalment va associat a una pigmentació de pell més clara o amb presència de pigues i una major propensió a melanomes i altres trastorns cutanis; però no sembla estar relacionada amb una pigmentació ocular (encara que alguns autors ho relacionen amb el color verd d’ulls). També se sospiten problemes amb anestèsics, encara que està encara per estudiar amb major profunditat, existeixen estudis que han demostrat que la impressió general que tenen els anestesistes sobre els pèl-rojos és certa; el nivell d'anestèsia que requereixen és major que el de pacients amb un altre color de pèl. El rutilisme sembla transmetre's com a caràcter recessiu monòmer davant qualsevol altre color de pèl, però aquest model no resulta satisfactori en moltes genealogies.
Una superstició (suposadament romana) planteja que els pèl-rojos porten mala sort, per la qual cosa molts pèl-rojos van ser repudiats i fins i tot assassinats en èpoques passades.
L'aparició de pèl-rojos en moltes poblacions s'ha associat a avantpassats cèltics, germànics, o fenicis.

Un altre curiositat a destacar d’Escòcia és el Llac Ness. Què hi ha a les profunditats d’aquest llac?

La creença que existeix una criatura fabulosa (encara que esquiva) que habita les aigües més misterioses d'Escòcia, les del llac Ness, ha sobreviscut fins als nostres dies. Aquest llac, en el qual cabria tres vegades la població actual del planeta, és el més profund d'Escòcia i conté més aigua que tots els altres llacs del Regne Unit junts.
Es diu que la primera persona a veure el monstre del llac Ness, conegut pel nom de Nessie, va ser Sant Columba al segle VI d. de C., i l'última, un anglès que va informar del seu albirament al maig de 2007. Segons sembla, Nessie no és dels quals es tallen davant de les càmeres… Des de la primera vegada que es va retratar en la dècada de 1930, Nessie s'ha vist suposadament en més de quatre mil ocasions.
Amb tota aquesta gent que afirma haver-ho vist, hi ha qui es planteja si el monstre no podria ser una espècie desconeguda, o fins i tot l'últim supervivent de l'era dels dinosaures. La llegenda ha despertat tal interès entre la comunitat científica que en la dècada dels seixanta del passat segle (XX) es va crear una Oficina de Recerca del Fenomen del Llac Ness, i els seus científics van dedicar deu anys a la vigilància del llac. Avui dia se segueixen realitzant experiments científics. Tots esperem que algun dia es resolgui aquest meravellós misteri i mentres continuem disfrutant de la màgia de les llegendes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Bonviure sempre intenta crear un clima de relacions favorable, per això et demanem que no publiquis cap comentari que pugui ser ofensiu.

Gràcies!