Els Pirineus: llegendes d'una serralada mítica

Moltes són les llegendes que expliquen l'origen dels Pirineus . Us en deixem algunes .... i escolliu la que més us agradi.

Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una muntanya.

Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels Pirineus.

Segons una altra llegenda molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar els gossos.

El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca.

Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre.

La tercera llegenda ens arriba des de l’antiguitat clàssica per tradició llibresca. Ens conta que quan Hèrcules travessava les terres del sud de la Gàl·lia pel enfrontar-se al monstre hispànic Gerió, fou acollit pel rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene.

L’heroi s’emborratxà i, sota els efectes del vi, va seduir la noia amb falses promeses de matrimoni. Aconseguit el seu propòsit, el galifardeu va continuar el seu camí, deixant la noia abandonada al palau de son pare.

Mesos més tard, Pirene, després de donar a llum una serp, va fugir horroritzada cap al bosc, on fou devorada per les feres.

En tornar de l’expedició, l’heroi trobà les despulles de la infortunada princesa, dispersades pel bosc. Les recollí i després de donar-los sepultura, aixecà damunt la tomba un grandiós mausoleu de pedra. I batejà tot aquest muntanyam amb el nom de Pirene.

I encara una quarta llegenda que té també com a protagonista a Hèrcules però en una versió una mica diferent.  

Eren els temps en que a Iberia regnava Túbal. El monstre Gerió, el dels tres caps, li va llevar la Corona.

Tubal tenia una filla, Pirene, diuen que besnéta de Noè, que espantada va  amagar-se a les altes muntanyes.

Però Gerió va pensar que si no la matava no podria fer-se respectar com a nou Rei d’Ibèrica així que va concebre la idea de pegar-li foc a les muntanyes, convençut que la princesa moriria i després va marxar cap a Gades, actual Cadis.

Va ser un esclat terrible com una enorme serpent de foc que s'estremia esgarrifosament des del mar Mediterrani fins al Cantàbric, respirant fum i escopint raigs d'espurnes amb fortíssims esbufegs. Les flames, engrandint-se amb el vent, s'estenien per tota la serralada fonent tot allò que trobava al seu pas.

És quan Hércules, l'heroi grec, que acaba  de barallar-se amb els gegants de la Provança, veu astorat la immensa claror roja de flames fins el cel i al apropar-se sent els planyiments de la princesa Pirene, i endinsant-se en aquell bosc ardent per alliberar-la d'aquell horrorós infern.

Però ella   amb veu molt feble li digué:

- Deixa'm, moriré aquí... Però abans, a tu que m'has tret d'aquest infern, et vull donar la clau d'aquest país que tant estimo, Hispania, si aconsegueixes alliberar-lo del tirà Gerió.

Encara amb la paraula als llavis la mort se li va endur l'alè, i Hèrcules amb fúria de cíclop es disposa a enterrar el bell cos sense vida de la princesa en un túmul immens i arrencant les roques més altives les amuntega al voltant, aixecant un mausoleu de "serres sobre serres" de cap a cap de mar.

I així és formà un castell de roques, com una gran muralla amb tot de pics nevats fent de merlets, dividint dues terres, i les últimes pedres, ja dintre de la mar, formaren el cap de Creus.