Sant Joan
De ben segur que les imatges
que us vénen al cap quan penseu en la festa de Sant Joan, són
la nit o revetlla que s’allarga fins a la matinada, les fogueres, els petards,
la coca, la ballaruga. I molt possiblement... l’inici d’un llarg període de
vacances.
En canvi, qualsevol text,
article, reportatge al voltant de Sant Joan que us pugui caure a les mans,
veureu que parla de tota una altra sèrie d’elements, presents sobretot durant
la nit que va del 23 al 24 de juny, la nit o revetlla de Sant Joan: nit
màgica; les herbes remeieres, solstici d’estiu, personatges
fantàstics, el poder de l’aigua i la rosada, nit de bruixes.
Antigament, diada de pagar
tributs rurals i en algunes zones de renovar els contractes i actualment,
període de pagues extres. Jornada per fer romeries i trobades en fonts per
fer-hi un bon berenar.
Jornada amb un gruix de rituals
i creences, en bona part oblidats o en tot cas amb una pèrdua important de
presència en la celebració actual.
La nit de Sant Joan
La nit de Sant Joan és la
nit més màgica de l’any.
Els orígens d’aquesta
celebració solen relacionar-se amb les festes que civilitzacions molt antigues
realitzaven amb l’arribada del solstici d’estiu.
Les fogueres semblen estar
relacionades amb ritus en honor al sol. El foc,
representat en les fogueres, esdevenia l’element que donava força al sol, que
després d’haver arribat al zenit començava un nou període que marcava
pausadament la seva davallada.
Durant molts segles, en la
nit de Sant Joan, a bona part d’Europa, però també al nord d’Àfrica, la munió
de fogueres enceses era enorme.
Aquesta pràctica comuna
servia per homenatjar el sol en la seva plenitud com a font de la llum i de la
vida.
La nit de Sant Joan, però,
conté moltes pràctiques i rituals diversos que fan pensar que són hereves de
tradicions ben diverses.
Tal com diu Joan Soler
Amigó: “La Nit de Sant Joan ha mantingut i crescut la seva tradició pagana i
supersticiosa, que integra ritus solars amb d’altres de relatius a l’aigua, les
plantes i els estels. Hi conflueixen tradicions pirinenques i mediterrànies
d’ambdues riberes, cèltiques i romanes, paganes, cristianes i laiques, rurals,
marineres i urbanes, ancestrals i del segle XXI”.
La presència del foc
El foc continua tenint una
gran presència en la celebració de la festa de Sant Joan. De fet podem dir que
la vigília i la nit de Sant Joan, en el calendari festiu, és la gran festa del
foc.
L’encesa de falles i
de fogueres continua ben arrelada a casa nostra, encara que s’ha
perdut el caire més popular que havien tingut per adquirir-ne un de més
institucional, en bona part com a conseqüència del zel que s’ha posat en el
compliment de la normativa d’encendre foc a l’àmbit públic.
Del costum, no pas massa
llunyà, de l’encesa de fogueres a la majoria de places
i fins i tot a les cruïlles de carrers, fruit de l’apilament de mobles vells i
atrotinats, de caixes i restes de fusteria, s’ha passat a l’encesa molt més
reduïda de fogueres, totes elles amb el corresponent permís municipal.
En aquesta nova etapa de les
fogueres de Sant Joan, l’arribada de la Flama del Canigó, que
aporta el foc que encendrà bona part d’aquestes fogueres, ha contribuït, en
canvi, a mantenir el caire col·lectiu que sempre havien tingut, encara que fos
en grups més reduïts, i al mateix temps s’ha convertit en un veritable símbol
d’unió de tots els territoris de parla catalana.
Nit de fogueres.Joan Soler Amigó. Cultura
popular tradicional
“La Nit de Sant Joan és nit
de foc: s’abranda l’haro a l’Aran, es cremen barraques al Priorat i a les
terres de l’Ebre, s’encenen fogueres per tots els pobles i ciutats, arreu dels
Països Catalans, de manera que convergeixen les tradicions pirinenques i les
mediterrànies: a Alacant és coneguda com la Nit del Foc [...]
‘Els focs de Sant
Joan se salten per davant; els de Sant Pere se salten per darrere.’
Les fogueres són objecte de tota mena de rituals: qui giravolta o salta set
focs es casa abans de l’any; qui salta el foc s’assegura salut per tot l’any, i
qui camina descalç damunt les brases o sobre les cendres calentes –homes i
dones, infants i bestiar-, s’enforteix i prevé de malures...
El foc de Sant Joan és
sagrat: casa les parelles que el salten donant-se les mans. Hom en recollia les
cendres per les seves virtuts guaridores i preservadores de mal.
La tradició conserva els
ritus i el costumari propis de les fogueres ancestrals, i hi ha incorporat, des
de la invenció de la pólvora, els focs d’artifici. Focs d’espetec o
d’espurneig..., fins als espectaculars castells de focs.
Els anys setanta es va
proclamar aquest dia com la Diada Nacional dels Països
Catalans, per la comunitat simbolitzada en la tradició de les
fogueres: cada any, la flama del foc encès al cim de Canigó –com una torxa
olímpica- és transmesa solemnement de poble en poble i abranda les fogueres de
moltes viles i ciutats catalanes.
Joan Maragall, de
molt abans, ja havia expressat aquesta comunitat de llengua i de cultura que
proclamaven els focs de Sant Joan:
Ja
les podeu fer ben altes
les
fogueres aquest any
cal
que brillin lluny i es vegin
els
focs d’aquest Sant Joan.
Cal
que es vegin de València,
de
Ponent i de Llevant...
i en
fareu també en la Serra
perquè
els vegin més enllà...
i el
crit d’una sola llengua
s’alci
dels llocs més distants
omplint
els aires encesos
d’un
clamor de Llibertat!
Joan
Maragall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Bonviure sempre intenta crear un clima de relacions favorable, per això et demanem que no publiquis cap comentari que pugui ser ofensiu.
Gràcies!