12 de juny del 2013

Perú i els seus secrets



Parlar de Perú fa rememorar sens dubte la cultura Inca.  Comencem doncs per aquí amb una breu introducció de la seva cultura.
Van ser una civilització realment avançada. Els inques (que en el seu idioma “quítxua” vol dir “ser”), eren una ètnia de sud-amèrica originària dels Andes centrals del Perú. Aquesta civilització va desaparèixer després de la invasió espanyola dirigida per Francisco Pizarro al 1532.

Els Inques van desenvolupar un estil funcional de l’arquitectura pública que es distingia principalment per les seves tècniques avançades d’enginyeria i del treball fi de la pedra. El plànol de les seves ciutats estava basat en un sistema d’avingudes principals tallades per carrers més petits que es trobaven en una plaça oberta i rodejada d’edificis municipals i temples.

La religió de l’imperi estava basada el l’adoració del Sol.
Els emperadors inques eren considerats com a descendents del déu Sol i eren adorats com a divinitats. L’Or, símbol del déu Sol era molt explotat però no com a moneda de canvi sinó amb objectius decoratius i rituals. La religió dominava tota l’estructura política.


Si parlem de Perú també ens venen al cap les línies de Nazca i els seus misteris. Son antics geoglifos que es troben al desert de Nazca entre les poblacions de Nazca i Palpa. Estan formades per centenars de figures que van des de dissenys tan simples com línies fins a figures zoomorfes,  fitomorfes i geomètriques que van ser traçades sobre la superfície terrestre.

Des de 1994 el Comitè de l’UNESCO ha inscrit Les línies i geoglifos de Nazca i de Pampas de Jumana com Patrimoni de la Humanitat. Darrerament han estat malmeses per la construcció de l’autopista panamericana i pels pneumàtics dels tot-terrenys que transiten per la zona. 

Contrariament a la creença popular, les línies de Nazca no només es poden veure des de l’aire, sinó també des de les muntanyes properes, de fet, va ser un arqueòleg peruà, Toribio Mejia Xesspe, qui las va veure mentre feia senderisme per la zona al 1927.




Des del 2009 també té 11 indrets considerats Patrimoni de la Humanitat (10 i les ja esmentades línies i geoglifos de Nazca i les Pampas de Jumana) amb interès cultural: La ciutat de Cuzco, el jaciment arqueològic de Chavin, la zona arqueològica de Chan Chan, el centre històric de Llima, el centre històric de la ciutat d’Arequipa, la ciutat
sagrada de Caral-supe, dos són béns naturals: el Parc Nacional Huascarán i el Parc Nacional del Manu, i dos sÓn mixtes: el Santuari Històric del Machu Picchu i el Parc Nacional del Rio Abiseo.

Com altre curiositat històrica i cultural ÉS que els homes de la cultura Paracas van ser grans cirurgians, ja que van realitzar fins i tot intervencions quirúrgiques en cranis, que probablement van servir per guarir ferides produïdes per cops al cap durant els combats. S’han trobat eines de diverses tipologies que es feien servir per fer aquestes operacions, com ganivets (tumis), bisturís d’obsidiana, cotons, draps, venes, fils i agulles.  
La trepanació craniana de Paracas consistia en perforar hàbilment amb punxes d’obsidiana una part del crani, la qual era coberta per una làmina d’or o d’un altre metall. S’ha pogut estudiar com alguns dels cranis trepanats presentaven regeneració de teixits, el que indica que aquestes persones intervingudes haurien sobreviscut a les operacions.
Els homes a la cultura de Paracas tenien una practica molt usual, que consistia en un allargament del crani col·locant-se unes fustes al front i darrera del cap, subjectant ambdós costats amb sogues petites fortament cordades. Ho feien com a diferenciació amb altres pobles.


A banda de tot això, el patrimoni cultural immaterial del Perú és també molt important i consistent en art, artesania, danses, balls, festivitats, gastronomia, música i riutals. Des de gener de 2013 el país té catalogades 117 expressions folklòriques culturals considerades com a patrimoni cultural de la nació.



A l’any 2001 la Unesco va començar amb un programa anomenat “Obres mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat”. Aquell mateix any el patrimoni oral i manifestacions cultural del poble de Zàpara va ser proclamat com integrant de la llista d’obres mestres i des de llavors s’han afegit l’art tèxtil de Taquile, la dansa de les tisores, la Huaconada, la dansa ritual de Mito, Eshuva, pregaries cantades de l’ètnia Huachipaeri i la peregrinació al santuari del Senyor de Qoyllurit’i. Tot va passar a formar part al 2006 de que es va anomenar “llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat”.


La música i la dansa peruanes han estat molt influenciades per altres cultures. Els negres del Perú, amb la seva alegria i rica cultura, feien servir tot el que els hi pogués suggerir ritme per crear les seves músiques i balls amb la combinació de la sensualitat ritual, convertint el llenguatge corporal en un element molt important en els seus moviments. Amb cobles i pregons, i amb les seves veus profundes, les seves mans i els seus cossos es van anar introduint intel·ligentment en la societat de l’època colonial. En l’actualitat hi ha un folklore negre típic peruà. Els negres expressaven la seva alegria o tristesa dansant i recordant als seus avantpassats i descendència.



Una de les danses afro peruanes és l’anomenada “Los negritos de Huanuco”. Es balla en grup (quadrilla) i està representat en línies o 2 files i dirigits per dos caporals. Aquesta dansa és una de les més completes per ser religiosa i cerimonial alhora. És patrimoni cultural de la ciutat d’Huànuco, i es balla del 24 de desembre al 20 de gener. 
Una altre dansa d’aquestes característiques podria ser l’anomenada “Hatajo de negritos”, i és un ball masculí. es basa en la dinàmica de les Nadales espanyoles. Una quadrilla formada per parelles interdepenents s’organitza per adorar al Nen al Nadal. Es practica en algunes zones per nens i joves sota el comandament d’un caporal. Es canta i balla amb acompanyament de violí i campanetes que porten els ballarins a les mans. A Nasca ciutat es rebia als ballarins a les cases on se’ls oferia el “Ponche Nasqueño” que era una mena de llet amb xocolata, o el “Ponche de Agraz” o els “orins de nens” que era una raïm verd liquat i colat, amb pisco, chancaca, canyella, clau d’olor i mango verd picat.


De la tradició espanyola també en deriven els balls de “Moros i Cristians”, que són la representació teatral ensenyada com a auto sacramental pels espanyols en un intent de catecumenització. En alguns indrets el sentit va canviar totalment fent guanyar als moros davant dels cristians.


Més recentment, la cultura d’Estats Units també ha influenciat la música peruana amb el “One Step”. Ha estat molt difós pel cinema i la radio i es practica als ambients criolls del Perú. Es tracta d’una mena de polca ràpida en la que es pot cantar sobre diversos temes.


Hauríem també de recordar quelcom molt típic dels viatges a Perú i que molta gent recorda quan ho rememora: el “Sorocho” o mal d’alçada. Les diferents alçades del terra a Perú poden provocar a certes persones un malestar conegut com mal d’alçada. La diferència de condicions a certa alçada dóna com a conseqüència una atmosfera menys densa, i per tant menys aire i menor pressió. Al haver-hi menys aire i mantenir-se la proporció de gasos que el composen (aprox 80% nitrogen i 20% oxigen), el resultat és que hi ha menys oxigen disponible, fet que activa un complex mecanisme de compensació en l’organisme que necessita un cert temps d'adaptació. Si no es dóna a l'organisme aquest temps suficient per adaptar-se a l’alçada apareix l'anomenat mal d'alçada.


Actualment existeixen molts remeis per al mal d’alçada, però tradicionalment a Perú es feia servir el “Mate de Coca”. Això es perquè aquesta barreja d’herbes és un alcaloide natural que regula la carència d’oxigen en l’ambient. També s’ha comprovat que regula la pressió arterial, la temperatura corporal, és un gran antidepressiu i ajuda a cremar greixos. En general es recomana prendre’n una mica al matí o cinc minuts després dels menjars.  No es recomana per nens petits, persones amb problemes cardíacs ni prendre’l per la tarda-nit abans de dormir degut als seus agents energètics i estimulants.

Aquest potser es el remei que més curiós ens resulta però existeixen d’altres com beure aigua, soda de llimona, o el gingebre líquid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Bonviure sempre intenta crear un clima de relacions favorable, per això et demanem que no publiquis cap comentari que pugui ser ofensiu.

Gràcies!